jueves, 2 de octubre de 2008

Nota informativa del Fòrum per la Memòria del País Valencià. 02/10/2008.

___

FÒRUM PER LA MEMÒRIA DEL PAÍS VALENCIÀ

NOTA INFORMATIVA


EL TRIBUNAL EUROPEO DE DERECHOS HUMANOS HA RECHAZADO LA REVISIÓN DE LA SENTENCIA DICTADA EN 1.941 POR UN CONSEJO DE GUERRA SUMARÍSIMO QUE CONDENÓ A MUERTE Y EJECUTÓ A ÁGUEDA CAMPOS BARRACHINA Y A AMANDO MUÑIZ VERDAYES.


La revisión había sido interpuesta por Vicente Muñiz Campos, hijo de Águeda y de Amando, tras pasar por la Sala de lo Militar del Tribunal Supremo y por el Tribunal Constitucional. Al parecer argumentan, que los hechos de la demanda no afectan al hijo del matrimonio fusilado, sino únicamente a sus padres. El Tribunal, incluso contradice la propia Ley de Justicia Militar española, que sí reconoce el derecho a pedir la revisión de dicha sentencia condenatoria. Ahora Vicente, no puede presentar ninguna alegación y el Tribunal ni tan siquiera está obligado a contestarle.

Vicente Muñiz había interpuesto anteriormente el Recurso de Amparo en el Tribunal Constitucional, que lo había denegado argumentando que se “habían agotado tanto el plazo para interponer el recurso como los efectos de la sentencia ya que ésta se ejecutó en 1.941”.

Y eso a pesar de reconocer que la sentencia, que fue dictada por el Consejo de Guerra Permanente de Valencia el 19 de febrero de 1.941, “tanto por la condena que impone como por el procedimiento en el que fue dictada, es claramente incompatible con las garantías que consagra la Constitución” y que no efectúa el enjuiciamiento de la sentencia por no tener la Constitución eficacia retroactiva.

Ya antes, la Sala de lo Militar del Tribunal Supremo había rechazado la revisión y anulación de la sentencia alegando que se sujetaba a una “rigurosa exigencia técnico jurídica”, afirmando que la Constitución “no puede alterar los hechos que como probados se recogieron en infinidad de órganos jurisdiccionales en aplicación de un derecho que estaba en vigor cuando se produjeron con sujeción al procedimiento que en aquel momento el ordenamiento jurídico tenía establecido”.

Es decir, que el Tribunal Supremo no tuvo ningún problema para dar legalidad a todas las ejecuciones de demócratas dictadas por los Tribunales creados por el golpe militar contra el gobierno legítimo de la República, y en admitir como “órganos jurisdiccionales” los Consejos de Guerra, como si fueran producto de un ordenamiento jurídico dotado de legitimidad y legalidad democrática, y al no haber sido anulados tampoco estos juicios por la Ley de la Memoria recientemente aprobada, nos encontramos, a pesar de los más de 70 años transcurridos, con que a las víctimas de los procesos militares franquistas se les niega la tutela judicial de sus derechos, tanto por la jurisdicción española como por la europea .

La lucha de Vicente Muñiz Campos por la rehabilitación moral y jurídica de sus padres y por la nulidad del juicio que les condenó a muerte y les ejecutó, viene de lejos. Durante años fue de organismo en organismo, de autoridad en autoridad recopilando datos sobre el juicio y el fusilamiento de sus padres, Amando Muñiz y Águeda Campos, de 30 y 29 años.

Pronto supo que habían sido condenados a muerte por el asesinato de tres mujeres en un juicio lleno de irregularidades, en situación total de indefensión, sin testigos de los hechos, sin los cadáveres de las supuestas asesinadas, sin sus nombres, sin tan siquiera una prueba, sin saberse ni cuando ni dónde se habían realizado los supuestos asesinatos y sin mucho menos respetarse el principio de presunción de inocencia, sirviendo de poco que ellos negaran una y otra vez. La prueba estimada por el Consejo de Guerra como concluyente, fue la declaración de un falangista que había “oído” en una ocasión que Águeda dijo haber matado a tres mujeres.

La realidad, claro está, fue otra. Fueron condenados a muerte y asesinados por ser republicanos, por ser del POUM y de la CNT, por respaldar la legalidad vigente, es decir, al gobierno legítimo de la República constituido tras unas elecciones libres y democráticas. Fueron víctimas del exterminio político del franquismo y fueron fusilados el 5 de abril de 1.941 en Paterna (Valencia).

Para las democracia española, y ahora para la europea, es una vergüenza mantener la validez formal de las condenas impuestas por el terror de la dictadura franquista y postergar una y otra vez el cuestionamiento de sus medidas represivas. Esta situación sólo admite que el Estado asuma el deber institucional de adoptar las medidas jurídicas necesarias para declarar de oficio la nulidad de los procesos a través de los cuales se consagró la represión del franquismo. ¿Se reparará algún día el inmenso daño causado a los que sufrieron el terror del franquismo?
___



FÒRUM PER LA MEMÒRIA DEL PAÍS VALENCIÀ

NOTA INFORMATIVA


EL TRIBUNAL EUROPEU DE DRETS HUMANS HA REBUTJAT LA REVISIÓ DE LA SENTÈNCIA DICTADA EN 1.941 PER UN CONSELL DE GUERRA SUMARÍSSIM QUE VA CONDEMNAR MORT I VA EXECUTAR ÁGUEDA CAMPOS BARRACHINA I AMANDO MUÑIZ VERDAYES.


La revisió havia estat interposada per Vicente Muñiz Campos, fill d'Águeda i d'Amant, després d’haver passat per la Sala Militar del Tribunal Suprem i pel Tribunal Constitucional. Segons pareix argumenten que els fets de la demanda no afecten el fill del matrimoni afusellat, sinó únicament els seus pares. El Tribunal, inclús contradiu a la Llei de Justícia Militar espanyola mateix, que sí que reconeix el dret a demanar la revisió de tal sentència condemnatòria. Ara Vicente, no pot presentar cap al·legació i el Tribunal ni tan sols està obligat a contestar-li.

Vicente Muñiz havia interposat anteriorment el Recurs d'Empara en el Tribunal Constitucional, que l’ havia denegat argumentant que s’“havien esgotat tant el termini per a interposar el recurs com els efectes de la sentència ja que aquesta es va executar el 1.941”.

I això a pesar de reconéixer que la sentència, que va ser dictada pel Consell de Guerra Permanent de València el 19 de febrer de 1941, “tant per la condemna que imposa com pel procediment en què va ser dictada, és clarament incompatible amb les garanties que consagra la Constitució” i que no efectua l'enjudiciament de la sentència per no tenir la Constitució eficàcia retroactiva.

Ja abans la Sala Militar del Tribunal Suprem havia rebutjat la revisió i anul·lació de la sentència al·legant que se subjectava a una “rigorosa exigència tecnicojurídica”, i afirmava que la Constitució “no pot alterar els fets que com a provats es van recollir en infinitat d'òrgans jurisdiccionals en aplicació d'un dret que estava en vigor quan es van produir amb subjecció al procediment que en aquell moment l'ordenament jurídic tenia establert”.

És a dir, que el Tribunal Suprem no va tenir cap problema per a donar legalitat a totes les execucions de demòcrates dictades pels tribunals creats pel colp militar contra el govern legítim de la República, i a admetre com a “òrgans jurisdiccionals” els Consells de Guerra, com si foren producte d'un ordenament jurídic dotat de legitimitat i legalitat democràtica, i al no haver estat anul·lats tampoc aquests judicis per la Llei de la Memòria recentment aprovada, ens trobem, a pesar dels més de 70 anys transcorreguts, que a les víctimes dels processos militars franquistes se'ls nega la tutela judicial dels seus drets, tant per la jurisdicció espanyola com per l'europea .

La lluita de Vicente Muñiz Campos per la rehabilitació moral i jurídica dels seus pares i per la nul·litat del judici que els va condemnar mort i els va executar, ve de lluny. Durant anys va anar d'organisme en organisme, d'autoritat en autoritat recopilant dades sobre el judici i l'afusellament dels seus pares, Amando Muñiz i Águeda Campos, de 30 i 29 anys.

Prompte va saber que havien estat condemnats a mort per l'assassinat de tres dones en un judici ple d'irregularitats, en situació total d'indefensió, sense testimonis dels fets, sense els cadàvers de les suposades assassinades, sense els seus noms, sense ni tan sols una prova, sense saber-se ni quan ni on s'havien realitzat els suposats assassinats i sense respectar-se ni de bon tros el principi de presumpció d'innocència, de manera que serví de poc que ells ho negaren una vegada i una altra. La prova estimada pel Consell de Guerra com concloent, va ser la declaració d'un falangista que havia “sentit” en una ocasió que Águeda va dirque havia matat tres dones.

La realitat, clar està, va ser una altra. Van ser condemnats a mort i assassinats per ser republicans, per ser del POUM i de la CNT, per donar suport a la legalitat vigent, és a dir, el govern legítim de la República constituït després d'unes eleccions lliures i democràtiques. Van ser víctimes de l'extermini polític del franquisme i van ser afusellats el 5 d'abril de 1.941 a Paterna (València).

Per a les democràcia espanyola, i ara per a l'europea, és una vergonya mantenir la validesa formal de les condemnes imposades pel terror de la dictadura franquista i postergar una vegada i una altra el qüestionament de les seues mesures repressives. Esta situació només admet que l'Estat assumisca el deure institucional d'adoptar les mesures jurídiques necessàries per a declarar d'ofici la nul·litat dels processos mitjançant els quals es va consagrar la repressió del franquisme. Es repararà algun dia l'immens dany causat als qui van patir el terror del franquisme?
___

No hay comentarios:

¿DONDE ESTA?

¿DONDE ESTA?
IN MEMORIAN